|
En època medieval, trobem citat per primer cop el nom de
Cerdanyola al s. X, en un document del cartulari de Sant Cugat. L’origen del topònim
sembla ser un diminutiu de Cerdanya que, al llarg dels segles, anirà patint diverses
modificacions en la grafia: Cerdaniola, Cerdanyola, Sardanyola, Cerdañola, Serdañola i
Sardañola. Fins que, al 1977, es va acordar la forma "Cerdanyola" amb
l’afegit "del Vallès". Amb la instauració del feudalisme, pren
rellevància el castell de Sant Marçal, documentat amb seguretat des de 1135, tot i que a
principis del s. XI, amb castell o sense, ja existia la senyoria de Sant Marçal, que
pertanyia al monestir de Sant Cugat del Vallès. Al segle XII, es produeix una de les la
primeres fundacions monacals de l'orde del Císter a la península Ibèrica, al lloc
conegut com Valldaura, al mig de la serra de Collserola, que al segle XIII es va convertir
en residència dels reis de la Corona d'Aragó i en masia entre els segles XVI-XIX. Des
del segle XIII, el castell queda en mans de la família Marimon, de la qual l'escut actual
de Cerdanyola pren el símbol del lleó rampant. En aquest moment, el territori estava
dividit en dues parròquies amb un poblament de masos dispersos: la de Sant Martí de
Cerdanyola (documentada des de 1144) i la de Sant Iscle de les Feixes (des de 995). |
|
Els
origens
